Un viatge repartint rialles

Lluís Pont sempre ha intentat viure seguint els seus somnis. Després de batejarse en els viatges recorrent 10.000 km en una vespa, va decidir recórrer Àfrica de nord a sud en un tot-terreny amb el seu fill. La necessitat de donar un sentit al viatge va fer néixer The Polaroad Project.

Pare i fill van carregar-se de càmeres instantànies i van regalar retrats a nens que en la seva majoria no havien vist mai una fotografia seva. La reacció sempre era la mateixa. Primer no sabien què passaria exactament i molts ni tan sols es reconeixien quan apareixia la imatge. Després, algú els deia que eren ells i llavors arrencaven les rialles.

El projecte paral·lel d'editar un llibre va sorgir durant el viatge.

Al poblat d'Iwol, les dones havien de caminar deu quilòmetres cada dia per portar aigua a casa. La necessitat de tenir un pou més proper era òbvia. Financiarien el nou pou a través de la campanya Aigua per a Senegal amb la venda de llibres.

El que potser no s'esperaven és que aquell trajecte era un moment que les dones del poble tenien per a elles. Podien desconnectar i tenir el seu espai. Després de parlar-ho amb elles, el pou es va construir a mig camí, de manera que milloraven la condició de vida del poblat apropant l'aigua, però no trencaven una tradició de gestió del temps que s'havia construït durant anys.

En Lluís va seguir viatjant a l'Àfrica. Tant, que es va trobar amb la possibilitat d'engegar un projecte empresarial hoteler al Marroc, on hi viu amb la seva família. Afirma que el continent africà és més que una porció del planeta. Qui sap si no té raó.

Així es va viure The Polaroad Project a cada país.

La Jornada des de la Web

El que ensenya l'aventura a l'escriptor de viatges

 Conferència dins la III Jornada de Comunicació,Viatges i Aventura/ Sònia Peralta

La narrativa de viatges també es va fer un espai a la III Jornada de Comunicació, Viajes y Aventura organitzada per la Universitat Autònoma de Barcelona. Jordi Pérez Colomer, Xavier Medina i Jordi Canal es van encarregar de portar-nos a països tan exòtics com Xina i Hongria i llocs tan inaccessibles com el Pol Nord, mitjançant les seves llibretes de món, els llibres. 

A més, van compartir les seves experiències personals, les superacions i els aprenentatges adquirits durant l'aventura. Trobar-se a un mateix, preguntar-se el perquè de les coses que veus, oblidar-se dels prejudicis i deixar que el món ens sorprengui, són algunes de les coses que els tres ponents van voler compartir amb el públic de l'Aula Magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació. Els tres van coincidir en què escriure-ho és molt diferent que viure-ho. 

La taula rodona, va començar amb la intervenció dels tres ponents, fent una breu explicació sobre els seus llibres i les experiències viscudes durant l’estada al país corresponent. Pérez Colomer, periodista conegut pel seu blog Obama world, ens va presentar Adiós Gongtan, un viaje en autobús, tren, taxi, barca, triciclo, moto y furgoneta por la China central, del que va destacar la seva historia base: la destrucció d’un barri antic en un poble remot de la Xina central per la construcció d'una pressa, i al qual ha volgut donar un toc de llibre de viatges però sense oblidar-se de la part reporteril pròpia dels periodistes. Li va precedir, Xavier Medina, antropòleg i investigador universitari, amb Tokaj-hegyalja, un viaje por los viñedos del centro de Europa, un llibre que ens descobreix la cultura hongaresa a través del vi, ja que, tal com explica Medina, en el cas dels hongaresos si coneixes el seu vi, coneixes la seva cultura i per últim, Jordi Canal, fotògraf i biòleg, ens va presentar la seva intrèpida expedició al Pol Nord condensada al seu llibre Viaje al Blanco; un llibre del qual va destacar el seu format cronològic i la descripció dels paisatges tan variats que es poden trobar al Pol Nord allunyant-se així de la monotonia que pot presentar el blanc de la neu. 

La conferència va finalitzar amb recomanacions per part dels ponents cap als periodistes que en futur volen fer narrativa de viatges; tenir ganes d'estar on estàs, no oblidar-te mai dels detalls que fan la diferència o tenir valentia per parlar amb la gent local, van ser alguns dels consells donats.

Jordi Pérez Colomer i Xavier Medina, ens van regalar uns minuts per respondre algunes de les nostres preguntes:

Galeria d'imatges de la jornada

...

Viatjar per aprendre i aprendre per viatjar

A la III Jornada de "Comunicació, Viatges i Aventura" els sis grups que formen part de la Tercera Edició del Màster en Periodisme de Viatges, Promoció 2014, han exposat el seu projecte final tot explicant les característiques i els objectius principals dels productes que ells mateixos han elaborat; així com les seves vivències i experiències personals juntament amb les conclusions extretes dels viatges realitzats al Marroc, Malta, Croàcia, Istanbul, Creta i Praga. 

El primer grup en exposar el seu projecte ha estat Mauka-Makai, i de la mà de Luisa Cullurà hem pogut conèixer com va ser el seu viatge al Marroc per mitjà d'una ruta temàtica. A continuació Naiara Lemos ha parlat en representació de Caminos sellados i ens ha ofert la oportunitat de recórrer Malta d'una manera diferent. Després ha arribat el torn de El tren de los siete vagones i amb el relat de Sebastián Abeliuk ens hem endinsat en la Croàcia més desconeguda. Tot seguit Lolita Cuevas, integrant de Cassiopeia Viajeros, ens ha descobert els encants d'Istanbul mitjançant dues propostes innovadores. Posteriorment Amaki ha presentat els encants de la cultura cretenca i dels seus habitants a través de la veu d'Irina Kosyanova. Finalment Sevendipity Travel ha tancat les presentacions amb l'exposició del seu viatge a Praga oferint una nova visió de la ciutat de la mà de Rosa Sala. 

D'esquerra a dreta: Rosa Sala, Sebastián Abeliuk, Lolita Cuevas, Naiara Lemos, Irina Kosyanova i Luisa Cullurà durant l'exposició dels seus productes.
Font: Pròpia

Per un periodisme compromés

Conferència dins la III Jornada de Comunicació, Viatges i Aventura/ Sònia Peralta

A Espanya pot semblar que l'ofici de periodista estigui decaient i de fet segons l'últim baròmetre del CIS el periodisme és una de les professions més mal vistes del país. Ja no tenen credibilitat. Però hi ha molts d'ells que es juguen la vida cada dia per explicar històries que necessitem saber. Històries que han de sortir a la llum perquè se sàpiga que hi ha moltes coses que passen al món que s'han de denunciar. 

Així ho intenta fer Agustín Morales, que divendres al III Jornada de Comunicació, Viatges i Aventura de la UAB va explicar la seva experiència dins de l'organització Metges Sense Fronteres. Com a membre del departament de comunicació cubreix el que fa la ONG i la situació dels llocs on arriben els cooperants. Tenint en compte que la majoria de corresponsals dels mitjans de comunicació del món estan situats a occident i països emergents com Brasil o Xina, la tasca dels periodistes com l'Agustín es fa més evident. Ells són als llocs on no hi ha mitjans, a l'Àfrica central, a Àsia, a Amèrica Llatina. El fet d'estar allà també fa més difícil que es donin situacions de periodisme de paracaigudes, aquells que arriben a un lloc per cubrir un esdeveniment d'última hora i no acaben d'entrendre del tot el context que viuen i que ha desenvolupat la notícia. 

Però el veritable problema dels periodistes desplaçats és el risc. Segons Reporters Sense Fronteres en el seu baròmetre anual, 58 periodistes han sigut assassinats aquest any i 176 empresonats. I així de contundent ha estat també Maria Dolores Massana, ex-presidenta d'aquesta associació, per parlar de la situació dels periodistes en zones de conflicte. I encara hi ha més dades: quan va 'acabar' la guerra d'Iraq, el 92% dels periodistes morts eren locals i era més nombrós que el total de periodistes que va morir en la guerra del Vietnam. Perquè el perill no s'acaba quan ja no hi ha notícies destacables de guerra al país. Només fa falta veure aquest mapa per adonar-se de la gravetat de la situació. 

Reporters Sense Fronteres. Mapa de la Llibetat de Premsa 2014

Els països més conflictius són entre altres Xina, Sudan, Iran, Arabia Saudí, i, com a país més perillós, Síria. És per això que Reporters Sense Fronteres es dedica a denunciar aquestes injustícies, i també lluitar per a la llibertat d'informació i perquè crims a periodistes no caiguin en la impunitat ni l'oblit. El més difícil, però, segons explica Massana, és ajudar als periodistes freelance, que són els més desprotegits. 

Els viatges compromesos poden arribar també per part d'altres entitats no vinculades al periodisme però que a través de la conscienciació del problema ajuden a societats tocades per la pobresa, la guerra i la fam. És el cas de Sonrisas de Bombai, una entitat que lluita a favor dels Drets Humans i contra la pobresa a les zones desfavorides de la ciutat de l'Índia. I també en aquesta línia actua Servei Civil Internacional, tot i que amb més focus al voluntariat internacional envers les seves 54 branques a diferents països, segons explica Júlia Granell, tècnica de projectes de l'ONG a Catalunya. Aquesta associació no oblida tampoc la societat d'aquest país, fent campanyes de denúncia i conscienciació de la falta de drets d'alguns col·lectius.